De Siem Reap a Mae Sot: Tailàndia, curt però intens

Aquest és el segon cop que visitem Tailàndia. Hi vam ser fa bastants anys. Tailàndia no està en els nostres plans, però si volem anar a Myanmar, l’hem de creuar. Així que tracem una línia força recta des de Cambodja, tot passant per Bangkok. Ens imaginàvem que trobaríem un país canviat i no ens hem equivocat gens.

p1510175

Parada de taxis

A més a més, fa poc que va morir el rei Bhumibol Adulyadej, “el rei del poble”, adorat i venerat com un Déu en tot el país. Tailàndia està de dol, un dol que durarà un any. La gent vesteix de negre o blanc, la foto del rei presideix cada cantonada, petits altars s’han instal·lat per tot arreu, cartells gegants l’honoren, exposicions de fotos de la seva vida en estacions de busos i de trens, adhesius als cotxes amb l’eslògan “Llarga vida al rei”. Tailàndia està trista, però la vida continua i els tailandesos no escatimen en somriures.

DCIM100GOPROGOPR0004.

Reservat per als monjos

Per arribar a Bangkok agafem un tren. Per a nosaltres, entrar pedalant a la gran urbe no és una opció i volem arribar puntuals a la cita. Així, agafem una locomotora que a una velocitat “de vertigen” ens porta al centre de la metròpoli. Avancem a pas de tortuga, amb la calor quedem enganxats als seients, sembla que anem en tractor pel soroll que fa, no queda ni un espai lliure, però arribem a l’hora a l’estació central de la capital de Tailàndia.

DCIM100GOPROGOPR0017.

En el tren, just abans de sortir

DCIM100GOPROGOPR0028.

Ja som a Bangkok!

Bangkok! Els gratacels han guanyat terreny a les xaboles. Els mercats semblen més ordenats. Es veu més occidentalitzat. Les bicicletes i els tricicles d’anys enrere han desaparegut. Suposo que no hi tenen cabuda en una ciutat on els embussos diaris ocupen els carrers i on no hi ha ni espai en les voreres. Bangkok encisa als viatgers pel ritme, pel caos, pel menjar, perquè la vida no para mai, però sincerament és de bojos. Fins i tot, desplaçar-se caminant és una activitat on no val a badar. No hi podem fer res, som de poble.

p1510187

El Buda d’or, a Bangkok

Tot i així, gaudim de la nostra estada i de la trobada amb la Sílvia. Després de 8 mesos sense veure ni família ni amics, és molt entranyable el retrobament. Com sempre, amb la Sílvia no tenim temps per al silenci. La nostra xerrameca omple totes les hores. Gaudim junts de l’ambient de la capital.

DCIM100GOPROGOPR0062.

Com sempre, el Ricard capta el millor moment

El nostre últim dia a Bangkok brilla la lluna plena i coincideix amb el festival Loy Krathong. Quan comença a baixar el sol, ens acostem al parc Lumphini on la gent ja deixa les seves ofrenes al llac del parc, així preguen per un any ple de bons desitjos. Les ofrenes solen ser de flors, una espelma i encens, però n’hi ha de tots els estils i amb gran enginy, fins i tot fetes de cons de gelat. Aquella nit, els habitant aquàtics del llac els espera un banquet de primera. Té el seu encant veure tantes espelmes a l’aigua quan es fa de nit, però l’endemà ens toca matinar.

p1510248

Festival Loy Krathong

Sortim de Bangkok de la mateixa manera que hi vam arribar, en tren, encarant ja la nostra direcció cap a Myanmar. Comencem a pedalar des de Nakhon Sawan seguint el riu Ping. Rectes i més rectes entre plantacions de mandioca, canya de sucre, plataners i papaies. El paisatge és força monòton, però ens agrada observar com n’és de diferent Tailàndia respecte als seus països veïns per on hem pedalat. És molt més modern i ric. Es veuen molt més cotxes, tant a la carretera com en les cases. També, molt més gossos i menys nens. Per sort nostre, pocs són els gossos que tenen l’energia o les ganes de perseguir-nos. Crec que tenen altra feina, buscant-se la vida per poder sobreviure. Ser gos en aquestes contrades és ser un supervivent. En veiem molts de coixos; no ens estranya, viuen a la carretera.

DCIM100GOPROGOPR0116.

En el tren

p1510313

Budes i més budes

Ens anem adaptant al fet de pedalar per l’esquerre. En els encreuaments, és on hem de tenir els ulls més oberts, ja que encara no ho tenim clar del tot, en algun lloc en concret, on ens hem de situar. Tot i així, no hi ha molt trànsit i ens en sortim.

p1510299

Arròs i roques càrstiques

p1510402

Carreteres tranquil·les

Al poble de Kamphaeng Phet, fem parada una nit. Estem baldats després d’un dia llarg, però fem una visita al parc arqueològic del mateix nom. Val la pena, la veritat. Després, ens deixem delectar pel menjar tailandès de les parades del mercat nocturn. Provem una mica d’aquí i una mica d’allà. Ens agraden la varietat i els diferents sabors.

p1510324

Parc arqueològic de Kamphaeng Phet

p1510378

Un esquirol fugisser

L’última jornada fins a la frontera, fins a Mae Sot, és una jornada muntanyosa. Feia dies que no fèiem muntanya i les nostres cames ho noten. Tot i així, una mica de canvi en el paisatge s’agraeix. Fem un “avituallament” a dalt de la primera de les dues pujades d’avui. S’hi cultiva cafè i una noia ens prepara un cafè amb gel deliciós. Ens comencem ja a acomiadar dels plaers de Tailàndia. A Mae Sot, ens allotgem en un hostal de cubicles, a l’estil japonès i ens gastem els últims bahts abans d’entrar al següent país.

p1510440

Amunt i avall

p1510452

Un dels últims temples abans de Mae Sot

La frontera és tranquil·la, sense cues, sense enganys, sense sorpreses. Un pont separa els dos països. Curiosament, un semàfor marca el punt on hem de canviar de l’esquerre a la dreta. Ja tornem a pedalar per la dreta però ells continuen tenint cotxes amb el volant a la dreta. Per tant, més d’un cop ens sorprèn una mà que ens saluda o vol xocar amb la nostra, des de la finestra del conductor. Les primeres sensacions a Myanmar són bones. S’hi respira bondat. Com sempre, això us ho explicarem en el següent relat.

p1510414

Entrada a l’Àsia del Sud

p1510162

Des de la finestra del tren

 

 

 

 

 

 

Anuncis