D’Alexandra a Christchurch: Una recta final amb una pujada entremig

Sense gairebé adonar-nos, hem arribat al punt final del nostre recorregut per la terra del llarg núvol blanc. Nova Zelanda no ens ha fallat i ens ha proporcionat una petita dosi de tot allò que ens agrada: retrobaments i noves coneixences, pistes de terra per perdre-s’hi, racons d’acampada inoblidables i noves experiències. L’ingredient que sempre falta en un país desenvolupat és l’aventura, però hem de reconèixer que una mica de descans en aquest sentit també ens ha anat bé.

DCIM100GOPROG0010005.

Amb el Malcolm, a Alexandra… (Ens falten els tres quarts de la família a la foto)

DCIM100GOPROGOPR0127.

Eriçó atropellat

Després de 2 mesos i més de 3.700 kilòmetres de pedalades, deixarem dilluns aquest raconet de món per endinsar-nos en una nova etapa més hivernal, a Corea del sud. Els últims kilòmetres des d’Alexandra han sigut els darrers i a la vegada uns dels més escènics, tot i la pluja i vent que no ens han deixat respirar gaire. Des D’Alexandra, seguim part de l’Otago Central Rail Trail, una de les vies verdes més populars del país, una antiga via de tren transformada en una perfecta via ciclable a la regió de Central Otago. És força popular i hi trobem també altres ciclistes.

DCIM100GOPROGOPR0014.

Seguint l'”Otago Central Rail Trail”

p1570282

Vestigis del passat

p1570288

Típica imatge d’Otago

Un pedalar fàcil que ens porta a prop d’Oturehua, on des d’allà el nostre cuquet aventurer ens crida. Tot i les advertències ens decidim pel pas Omarama, un d’aquells petits secrets que tenen ben guardats els kiwis dels turistes. Clar que les condicions de la pista no són aptes per a qualsevol vehicle. Només alguns caçadors amb ganes de trobar el porc senglar més gros o el millor cérvol s’arrisquen per aquestes contrades. Les seves cares i paraules desprenen admiració i al mateix temps un “esteu bojos pedalar per aquí” que no acaben de pronunciar per respecte. Nosaltres, però, estem en “la nostra salsa” i ens ho passem d’allò més bé. Al final, arribem a la conclusió, que potser sí que ens agrada estar sols com mussols i perduts a la muntanya.

p1570299

El solitari d’Otago

p1570334

Pomers carregats

p1570358

Direcció nord per Otago

Arribem en un trencall on hem de decidir si anem pel ramal de l’est o pel de l’oest. Els nostres amics d’Alexandra ens han aconsellat passar per l’est ja que és menys dur i s’assoleix menys alçada. Dubtem una estona. Creiem que la de l’oest és més panoràmica, però. Què fem? Ja que hi som posats, anem per l’oest! Com a molt, haurem d’empènyer més. Avui fa sol i la vida ens somriu!

p1570409

De camí al pas Omarama, en el Parc de Conservació Oteake

p1570377

Qui vol un lloc millor per acampar?

El més sorprenent i que ningú ens havia explicat és el riu! El creuem una, dos, tres, quatre, cinc… cops. Ho fem cautelosament, descalçant-nos, sense ganes de mullar-nos els peus. Més endavant, un petit error em fa ficar el peu a dins al riu. S’ha acabat, creuo amb la sabates posades. Ja s’eixugaran. El Ricard té més equilibri i aconsegueix anar sec més estona. Tot i així, després de creuar el mateix riu unes 20 vegades, i no exagero gens, sinó més aviat em quedo curta, acabem tots dos amb els peus xops.

p1570432

Creuant rius

p1570460

Últimes rampes abans del pas Omarama

p1570475

Vistes de la vall d’on venim

L’última rampa ens espera. Veiem el pas. No està gaire lluny. Deuen ser uns dos kilòmetres. Empenyo la bici. No hi ha més remei, però les vistes són per recordar. Per una banda, la vall d’on venim, àrida, avellutada, amb una gamma marronosa, d’ocres i grocs. Per l’altra, la serralada dels Alps del Sud, el Mt. Cook despunta a la llunyania. Ens hi quedem una bona estona admirant tanta bellesa i sentint-nos afortunats i contents.

p1570485

Ara sí! Ja som al pas Omarama

p1570488

Vistes del Mt. Cook

p1570492

Frens que grinyolen

Després d’una bona baixada rocallosa i on els frens no deixen de grinyolar, arribem al poblet de quatre cases d’Omarama. Un petit supermercat ens és suficient per avituallar-nos. Des d’allà, seguim l’endemà el “trail” Alps 2 Ocean. El temps no ens acompanya aquests dies i el Mt. Cook, el Mt. Tasman i tota la resta de grans cims estan ben amagats darrere una enorme massa de núvols. Tot i així, el camí que ressegueix el llac Ohau és preciós. Hem de mirar el terra, ja que a trams és una mica pedregós, però sinó la nostra mirada es perd constantment en les muntanyes.

p1570550

Dia de vent de cara, enlloc per amagar-se

p1570573

Una construcció històrica dels primers pobladors 

p1570589

Seguint el fantàstic “Alps2Ocean”

Els següents llacs, el llac Pukaki i el llac Tekapo, són també encantadors, aigües turquesa, algun cim nevat que surt entre els núvols. Seguim el nostre “trail” que ens porta entre corriols, pistes de grava, i carreteres al costat dels canals que connecten els diferents llacs. Anem avançant i exhaurint els nostres dies.

p1570621

Baixant cap al llac Ohau

panorama_sin_titulo1

Panoràmica del llac Ohau

DCIM100GOPROGOPR0118.

Escapant-nos de la tempesta

Ara ja només ens queden els últims 300 kilòmetres per terres de cultiu per arribar a Christchurch. Són kilòmetres plans, la gran majoria, però el vent no ens ho vol posar fàcil. Així, creuem la MacKenzie Basin, passem pel Burke Pass a 700 metres i per les grans planes de Canterbury. Amb pocs poblets i per carreteres sense trànsit, tenim temps per lluitar contra el vent i per pensar, per recapitular les nostres vivences per Nova Zelanda, per planejar els propers dies a Christchurch i en el nostre pròxim destí.

p1570665

Monument a la cabra tahr, una espècia introduïda, en el llac Pukaki

p1570673

Els Alps del Sud des del llac Pukaki

p1570537

Seguint el trail “Alps2Ocean”, molt recomanable

Anuncis