De Bakú a Karkara: el Kazakhstan, amb calor, cavalls, llet d’euga i l’entrada al Tian Shan

Des del port internacional de Bakú, a Alat, uns 70 kms al sud, creuem el Mar Caspi. Una travessa amb ferri per aigües tranquil·les. Des que embarquem fins que posem peu a terra ferma al Kazakhstan són unes 27 hores. El barco no va a més de 25 km/h, sembla que anem amb bicicleta. És un dels molts ferris que creuen el Mar Caspi, l’únic inconvenient és que mai se sap quan surt ni quan arriba, no se sap fins el mateix dia, i sorprenentment, a quin port desembarca. És un ferri de mercaderies, el Professor Gül, que destina unes poques habitacions a viatgers. Es rústic, dels anys 80, hi fa calor. Els àpats són simples i acceptables. No s’hi pot fer res més que llegir i distreure’s intentant entendre’s amb algun camioner que corre per allà o amb algun altre viatger que s’ha perdut per aquelles contrades. Nosaltres compartim àpats amb un parell d’italians que viatgen amb motxilles.

P1400880

Dormint a la platja del Mar Caspi, a prop d’Aktau

Van passant les hores i a les 11 de la nit del següent dia sortim del barco, una furgoneta amb policia kazakh ens porta fins a un edifici on fer els tràmits duaners, que són lents i pesats. Tornem al barco a agafar les bicis i sortim del port. Busquem algun lloc per dormir unes hores i la platja del Mar Caspi resulta ser la solució més fàcil i ràpida en aquelles hores. Ja són passades la una de la nit.

P1030507

Un dels edificis soviètics d’Aktau

Ben d’hora, el sol ens desvetlla, ja és fort, i fa que busquem ràpidament una ombra per esmorzar. Ja tenim pensat el que volem fer al Kazakhstan. Pedalar per l’estepa, durant centenars de kilòmetres, per rectes i més rectes, amb temperatures que ronden els 35/40 graus no és una opció per nosaltres. No ens omplen aquest tipus d’experiències. Així que, tot i no ser el nostre estil, volem agafar un tren fins a Almati. Malauradament, com que estem en època estival, tots els trens estan plens fins al cap de 6 dies. El fet de pensar que ens hem de quedar una setmana a Aktau ens fa buscar una altra solució: l’avió. Mirem preus i horaris. Ens sembla una bona alternativa. Aquella mateixa nit volem a Almaty.

P1400908

Acabats d’arribar a Almaty, a l’aeroport

Agafar un vol amb bicicletes, però, no és del tot fàcil, vol dir empaquetar-les en caixes de cartró, que no sempre són fàcils de trobar. Ens indiquen una botiga a l’altra punta de la ciutat on trobar caixes. Són petites i de 4, en fem 2. Ens passem bona part del dia amb aquesta manualitat. Finalment, cansats, i amb son, després d’un vol nocturn, arribem a Almati. L’aeroport està desert, no són ni les 6 del matí. Dormim una mica i tornem a muntar bicicletes. Portem 3 dies de bojos.

P1400915

Alguns edificis d’Almati

Són al voltant de les 10 del matí i comencem a pedalar oficialment pel Kazakhstan, sortim de l’aeroport i no hem fet ni 5 kms que un tot terreny s’atura per demanar-nos en anglès si necessitem alguna cosa. La veritat és que no necessitem res. Dormir potser? Insisteix dient que casa seva esta allà mateix i que hi parem a dinar. El seguim uns quants kilòmetres i arribem a casa del Sadyk. Ens presenta la seva dona, l’Aynura, i les seves dues precioses nenes. Dinem com reis i acte seguit ens proposa una dutxa, migdiada i visitar Almaty. Migdiada? Ha dit migdiada? Ens mirem i acceptem. Dormim tres hores llargues.

P1400983

El Sadyk i l’Aynura amb la seva família

Ja amb una mica més d’ànims, anem a visitar Medeu, a 1700m d’alçada, on hi ha una pista de gel i des d’on s’agafa un telefèric per anar a l’estació d’esquí de Chimbulak. Nosaltres pugem caminant fins a un mirador. Ja és tard i les últimes llums il·luminen les muntanyes. La lluna ja ha sortit. Tornem a baixar a Almati i fem una petita passejada pel centre de la ciutat. Ha sigut una visita exprés a Almati, però ha sigut un regal inesperat per nosaltres.

P1400944

Medeu, a 1700m

P1400976

El centre d’Almati de nit

L’endemà el Sadyk ens acompanya amb bicicleta. És diumenge i té festa. Ens ensenya una carretera rural que seguim durant 130 kilòmetres. És un dia molt calorós. L’únic inconvenient de la ruta per on pedalem és que hi ha molts pocs punts d’aigua. Passem set. Hem fet una mala previsió i ho paguem.

P1410012

Carretera terciària

DCIM100GOPROGOPR0098.

Primera parada: “kumis” (llet d’euga)

DCIM100GOPROGOPR0086.

Amb la mestra d’anglès del poble

P1030551

Un dels pocs punts d’aigua de tot el dia

A prop de Shelek, agafem camins diversos. El Sadyk va cap a casa d’un seu amic que el tornarà amb cotxe a casa seva. Nosaltres, cap a un poblet, on per fi podem beure aigua. És un poble amb població uigur. Ens donen aigua fresca, ens regalen pa en tres ocasions, ens conviden a te. Ho apreciem però el sol ja no hi és i hem de buscar algun raconet per acampar. De seguida, el trobem.

P1410296

“Pintor que pintas con amor”

L’endemà anem a trobar la carretera que ve d’Almati cap la Xina o cap al Kirguizistan. Al cap d’uns 30 kms carreguem aigua (avui no volem passar set), comprem provisions i fem un cafè, en un petit poble a peu de carretera, a Kokpek. Allà ens trobem un cordovès que viatja pel món en moto. Parlem una bona estona i ens aconsella de desviar-nos més endavant per anar a visitar el Charyn Canyon, d’on ve ell. Li fem cas. Pedalem per rectes que no s’acaben mai amb vent de costat fins al trencant. Uns 10kms de pista de terra i hi arribem. Es el germà petit del Grand Canyon, però val la pena. Com que tenim aigua i menjar, acampem allà mateix.

DCIM100GOPROG0050108.

Amb el motorista cordovès

P1410196

A prop del Charyn Canyon

És lluna plena i creiem que veurem unes roques il·luminades sota la seva llum. Augurem una vesprada màgica, però anem ben equivocats. En qüestió d’unes dues hores, després de sopar, un núvol negre s’instaura a sobre nostre. Comença una de les pitjors tempestes que hem passat a dins d’una tenda: aigua, llamps, trons i vent, molt vent. Des de dins la tenda, aguantem la tela i els pals, que es dobleguen com mantega. No sabem si aguantarà les fortes ràfegues. L’estona es fa llarga. Ens mirem, fa massa soroll per parlar. Finalment, de mica en mica, el vent perd intensitat, la pluja es converteix en plugim, cada cop se senten els trons més lluny. Respirem. Prova superada.

DCIM100GOPROGOPR0124.

El Charyn Canyon

P1410182

Acampats al costat del Charyn Canyon

P1410174

La tempesta ha arribat

La nostra ruta continua cap al Kirguizistan. Podríem ja entrar directes a la Xina, la frontera no està gens lluny. Tot i això, tenim un assumpte pendent al Kirguizistan. Fa 4 anys quan vam anar al Pamir, vam visitar el sud del país, deixant per qüestió de temps tota la part nord. Ara és el moment de poder-hi anar. Així, des del Charyn Canyon ens dirigim cap a la frontera amb el Kirguizistan.

P1410093

Més cavalls

P1410068

Ja queda poc per la frontera

És una etapa verda, molt bonica, amb ramats de cavalls. Passem pel poblet d’Aksay, on comprem prunes acabades de collir i un vas de llet d’euga, ens anem acostumant al seu gust, i fem un port de 12 kilòmetres fins a gairebé 2000 metres d’alçada. És verd tot el camí, hi deu ploure molt en aquesta regió.

P1410230

Prunes i albercocs

P1410275

Un pastoret ben simpàtic

P1410309

Amb la Serralada del Tian Shan a l’esquerre

Fem parada per dinar a Kegen i decidim acabar d’arribar a la frontera. Tenim vent de cua i no hem de pujar gaire. Són menys de 30 kms. Ja es comença a veure be la Serralada del Tian Shan. Entre asfalt i trams de pista, passant per l’últim poblet kazakh, Karkara, arribem al que deu ser el pas fronterer. Quatre cases, això és tot. Són les 7, acaben de tancar fa mitja hora, ens proposen que acampem allà mateix. Hi ha aigua, terreny pla, ens sembla perfecte. Dormim aixi a les portes, mai mes ben dit, del Kirguizistan.

P1410316

La duana

P1410136

Una de les coses bones del Kazakhstan: la xocolata!

Anuncis