De Tabriz a Norduz, tot passant per Isfahan: Endinsant-nos més en l’Iran

Des que vam arribar a Tabriz, hem decidit agafar-nos uns dies amb calma sense pedalar. Estem cansats i les nostres cames necessiten un bon repòs abans d’enfrontar les muntanyes d’Armènia i del Caucas, el nostre pròxim destí.

P1380157

Noies a Isfahan

El dia de l’aniversari de la mort de l’aiatol·là Khomeini, dia festiu a l’Iran, el nostre amic ciclista Yashar ens porta al poble de Meskingshar a dinar amb la seva família i a fer el turista per aquelles contrades. A través de carreteres secundàries, passem per un paisatge ben muntanyós on hi viuen durant els mesos d’estiu els pastors nòmades amb el seu bestiar. Els iranians estan practicant el seu esport nacional: el pícnic. Improvisen estovalles i menjar per tot arreu: al costat de la carretera, a dalt de tot d’una muntanya, en un parc, entre dos cotxes, en una gasolinera…

P1380038

Una família iraniana de pícnic

P1380066

Nòmades

Amb la companyia del nostre amic i la seva família, després de dinar, visitem unes termes i un del ponts flotants mes llargs d’Àsia. En les termes, les dones amb les dones i els homes amb els homes. El que veuen els meus ulls és realment una alliberació en majúscules. Salten, gaudeixen, juguen, es toquen entre elles, sense preocupar-se se en cap moment de les transparències del banyador o d’anar mig despullades. És pura llibertat per a elles. Se les veu feliç. Tot el que està prohibit a fora, es pot fer a dins de les termes.

P1020445

A prop de les termes, amb el Yashar i els seus pares

P1020447

De pícnic 

Tornem a Tabriz i des d’allà, l’endemà al vespre agafem un bus que ens porta a Isfahan. Dotze hores de trajecte que ens deixen més cansats que haver-les pedalat. Volem veure i conèixer una mica més de l’Iran i creiem que els emblemes arquitectònics d’Isfahan valen la pena. Així passem un parell de dies a la ciutat. La recorrem amunt i avall caminant.

P1380233

Dona passejant pels carrers d’Isfahan

DCIM100GOPROGOPR0022.

A la plaça Naqshe e jahan

P1380164

Entrada al basar

Visitem la segona plaça mes gran del món, la plaça Naqshe e jahan, on hi trobem la mesquita Imam, la mesquita sheikh Loft Allah i el palau Ali Qapu. Ens passegem pel laberíntic basar que ens porta a la mesquita més gran de l’Iran, la mesquita de Jamé. Baixem fins al riu que ara està sec per conèixer els diferents ponts i finalment ens endinsem al barri armeni per veure des de fora alguna església i la catedral Vank. En aquest barri hi viuen harmoniosament musulmans i catòlics.

P1380251

Davant de la Mesquita de Jamé, la més gran de l’Iran

P1020583

A l’exterior de la Mesquita de Jamé

P1380282

Musulmà resant

Ja amb les últimes llums del dia i quan la calor sembla moderar-se, tot passejant pel barri armeni, coneixem el Majid que és professor d’anglès i ens explica sobre com se senten i com viuen, segons ell, la gran majoria dels iranians. Un país amb dues cares, oprimit per les lleis imposades des dalt, un país que alguns descriuen com una dona bonica en mans d’uns bàrbars.

P1380299

Un dels ponts d’Isfahan

P1020635

Amb el Majid, un professor d’anglès

L’endemà, tornem a Tabriz amb un altre bus nocturn. Això és més dur que pedalar metres i metres de desnivell. Passem el dia a casa del nostre amic i més tard, sortim a fer una passejada pel parc d’El Goli. Sembla una altra ciutat. Just avui ha començat el ramadà. Els restaurants estan tancats i es veu molta menys gent pel carrer. És com un tranquil diumenge a casa nostra. A les 9 del vespre, però, comença la vida: ja es pot menjar, beure, fumar… Llavors, tot és llum i gaudi.

DCIM100GOPROGOPR0095.

Advertint que no hem de beure ni menjar en zones públiques degut al ramadà

El dia que deixem Tabriz hem de dir adéu al Yashar i a la seva mare, molt bona gent que sempre recordarem. Ell ens acompanya un trosset per sortir de la ciutat. Hi ha molta arena suspesa en l’aire, provinent de l’Iraq, diuen. Com que el nostre camí ens porta en alçada, es va respirant de mica en mica un aire més net.

P1380427

Només nosaltres

P1380378

El verd es barreja amb l’aridesa 

Es nota que anem descansats i motivats, el paisatge és preciós, estem totalment a fora de la ruta per on passen els turistes, potser és el dia més escènic de l’Iran. Per totes aquestes raons, acabem pedalant 8 hores i gairebé 2000 metres de desnivell acumulats. Sens dubte, unes pendents que es converteixen en el nostre aperitiu per Armènia.

P1380380

Poblet perdut en la muntanya

P1380395

Paisatge multicolor

Dormim a Kharvana i l’endemà acabem de pedalar fins a la frontera amb Armènia. El paisatge continua sent àrid però s’hi poden comptar un gran ventall de colors: groc, marró, taronja, verd. Així, ens plantem a la duana, havent gaudit molt de les últimes pedalades per l’Iran. Un país de grans idiosincràsies que ens quedarà sempre gravat en la memòria.

P1380349

Un amic més…

 

 

Anuncis