De Quito a Colòmbia: Panamericana, volcans i Páramo

Entrar i sortir de les grans ciutats sempre acaba sent un maldecap pel cicloturista. Fer-se un espai entre el trànsit, el gran caos urbà, resulta incòmode i a la vegada estressant. Així que després d’estudiar les diferents rutes per abandonar amb tranquil·litat la gran olla de Quito, acabem trobant la solució, la via verda de Chaquiñán. Una antiga ruta de tren convertida avui en via verda.

P1270470

Ens oblidem doncs de la frenètica Panamericana durant uns quants quilòmetres tot travessant per camins de terra, petits túnels i tranquils poblets. Ens anem allunyant de Quito cap al nord sabedors que en pocs dies de camí tornarem a ser en un nou país, Colòmbia i deixem fluir la ment mentre pedalem cap a Cayambe.

P1270524 P1270526

Cayambe és una agradable ciutat que viu a la falda del volcà amb el mateix nom. Pocs quilòmetres abans d’arribar-hi ens aturem davant del monument que determina amb precisió matemàtica la línia equatorial, la línia que divideix l’hemisferi nord del sud. Estem a la latitud 0’0’00, al bell mig de l’equador terrestre.

P1270538

Reprenem l’endemà el nostre camí tot disfrutant de la imponent imatge del volcà Cayambe. Els seus 5.790m d’alçada li donen el títol de ser el volcà més alt al nord de la línia equatorial així com el tercer volcà més alt de l’Equador.

P1270587

P1270558 P1270571

A uns 50 quilòmetres més al nord trobem Otavalo, una ciutat famosa pels seus mercats d’artesania indígenes. La seva ubicació, envoltada de dos grans volcans, l’Imbabura i el Cotacachi li confereix un cert exotisme.

P1270625 P1270605

Des d’Otavalo, la Panamericana continua cap a la frontera colombiana, passant per Ibarra, però la manca d’al·licients paisatgístics durant aquest trajecte fa que ens desviem en una altra direcció, cap a la Reserva ecològica El Ángel, un idíl·lic racó en altura on el Páramo s’expressa amb la seva màxima puresa.

P1270648

D’aquesta forma, canviant la suavitat de l’asfalt pels camins empedrats ens anem allunyant lentament de la Panamericana. Anem descobrint l’ambient relaxat i tranquil dels petits poblets i arribem finalment a Salinas. Un poble on paradoxalment la seva població és de raça negre. Una comunitat d’afro-americans hi viu des de fa generacions. Són descendents directes d’aquells esclaus, que portats pels jesuïtes a principis de segle XVI, varen arribar procedents de les costes africanes per treballar al camp.

P1270665

Avui toca trobar hospitalitat a casa del mossèn. Ell no hi és, però és la Montserrat, una noia jove de tracte amable, la qui en nom seu ens ofereix la parròquia per passar-hi la nit. La nit és càlida a Salinas, mentre parem la fresca a la plaça del poble, un grup de nens que juguen s’acosten atrets per la nostra “estranya” presencia. Sense timidesa ni complexos ens demanen on dormim, si tenim la càmera, si som rics…

P1270678

L’endemà toca matinar per així estalviar-nos la calor. A les sis del matí ja pedalem. Volem arribar a la població de El Ángel. És una jornada dura, s’ha de superar un llarg port, més de 1.600m de pujada. La fresca del matí és gairebé inexistent. Els primers quilòmetres travessen un paisatge extremadament àrid, desèrtic, tan sols matolls espinosos, rostoll i els molestos mosquits xucladors de sang ens acompanyen.

P1270656 P1270688

Afortunadament, a mesura que anem ascendint la verdor i la frescor reprenen gradualment el seu protagonisme. Arribem després de gairebé sis hores d’ascens a la població de El Ángel. Ja només 16kms ens separem de la reserva ecològica amb el mateix nom.

P1270725 P1270762

L’endemà al matí, encara amb les cames cansades, acabem d’arribar a la reserva, el camí no és llarg, tan sols 16 kilòmetres ens hi separen. Per una pista empedrada sortim del poble cap a la reserva, travessem camps de pastura i cultius. A mesura que ens hi anem acostant el paisatge es va transformant en Páramo. Apareixen els primers “frailejones”, les primeres “achupallas” i alguna de les 5 espècies de colibrí que viu en aquest ecosistema.

P1270786 P1270814 P1270754

Entre boires i una fina plugeta arribem al refugi, la porta d’entrada a la reserva. Allí, l’Esmeralda, la guarda del parc, ens ofereix una habitació on hi passarem la nit. No hi ha llum i l’aigua s’ha d’anar a buscar a fora amb galledes. Del mateix refugi en surt el caminet que s’endinsa cap cap el sistema de petits llacs, passant per l’encalmada Laguna Voladero.

SAM_1189

P1270865 P1270827

Hem de ser pacients, les boires són aquí molt capritxoses. Som a 3.700m d’alçada i ens trobem dins un núvol d’humitat que no ens permet veure-hi a 50 metres.. Aconsellats per l’Esmeralda esperem fins l’última hora de la tarda, moment en que les boires tendeixen a dissipar-se. El seu pronòstic es compleix com per art de màgia. En pocs minuts les boirines desapareixen i el sol fa brillar de forma efímera aquest increïble paisatge. Els “frailejones” encara florits, prenen protagonisme i caminem en silenci a través d’aquest insòlit entorn.

P1270835 P1270869

Pel camí de “los corazones sanos” retornem al refugi. Mentrestant, l’Esmeralda ens ha preparat una sopa calenta i junts soparem abans no arribi la foscor. Conversem a la vora del foc tot fent una infusió d’unes herbes que ha anat a collir a fora. Ens explica la duresa de viure i treballar en aquest entorn, la solitud i les seves pors. Malgrat tot és una dona valenta i apassionada amb la seva feina.

DCIM100GOPROEns fiquem dins el sac quan encara no són les 7 del vespre. La nit promet ser freda i humida. Sabem que aquesta serà la nostra darrera nit a l’Equador. L’endemà una pista fantàstica envoltada de “frailejones” i “achupallas” ens deixa a Tulcan, la darrera ciutat abans de creuar a Colòmbia. Tornem a estar a les portes d’un nou país. Bye bye Equador!

P1270871 DCIM100GOPRO

Anuncis