De Tbilissi a Bakú: una travessa per l’Azerbaidjan, amb una inesperada “benvinguda”

Deixem la ciutat de Tbilissi amb ganes de fer moure els pedals i arribar a Bakú, a l’Azerbaidjan. No és gaire la distància, uns 600 kilòmetres, un tràmit per arribar al Mar Caspi. Sortim motivats i es nota amb la quilometrada del primer dia: 141 kilòmetres i més de 8 hores pedalant. És un dia calorós però ens en sortim prou bé, aprofitant els moments de més calor per descansar a sota d’alguna ombra.

P1030359

Un petit amic que ens volia fer companyia

L’estrella del dia és el bonic i turístic poble de Sighnaghi. La ubicació que té és del tot fotogènica, enclavat a dalt d’un turó amb boniques vistes cap a l’extensa vall que s’obre a sota. Nosaltres acampem a la planícia. Un vespre on ens costa trobar algun indret per acampar, la calor encara és forta i al costat del riu, hi ha milers de mosquits. Finalment, plantem la tenda en un planell que hi trobem una mica de tot: xafogor i masses insectes.

P1400350

Sighnaghi

Sobrevivim i l’endemà amb menys de dues hores estem davant de la frontera. Si haguéssim sabut el que ens esperava, potser no hi haguéssim arribat tan contents. Després de timbrar-nos el passaport amb el segell de sortida de Geòrgia, ràpid i sense cues, pedalem uns metres i ens trobem davant d’un gran portal, és la duana de l’Azerbaidjan. Ens fan passar i ens demanen d’obrir les alforges per registrar-les. No és la primera vegada i ho trobem del tot normal. Mentre les palpen per dins i per fora, un dels oficials, el mes “xulesc”, decideix fer-nos la gran pregunta: heu estat a Armènia? Diem que sí, tenim el segell al passaport. Els dos països estan en conflicte degut a la zona del Nagorno Karabakh, un territori azerbaidjanès ocupat pels armenis, per resumir-ho a grans trets. Ens demanen un altre cop si hem estat a Armènia, la nostra resposta torna a ser afirmativa.

P1400590

Època de melons i síndries

P1400362

“Good luck” (bona sort), i tant que la vam necessitar!

Llavors, comencen les tres hores més llargues que hem passat a una duana. Un primer coronel ens fa tot un reguitzell de preguntes i ens fa mostrar el mapa per assegurar-se que no hem trepitjat el Nagorno Karabakh. No s’ho creu. Vol veure les fotos de la càmera. No en tenim ja ni una d’Armènia, en la targeta de memòria. Ho troba sospitós. Després, un inspector militar ens interroga a sota el sol, com si d’una tortura es tractes

-Heu estat al Nagorno Karabakh?

-Heu conegut i/o parlat amb algun militar?

-Com us han tractat a Armènia? Heu tingut problemes a Armènia?

-Per quin motiu heu anat a Armènia?

-Què heu vist? (Aquí no em vaig poder aguantar i li vaig dir monuments, esglésies i muntanyes. Què vol que li digui? Gent dolenta?)

-Porteu records, mapes i fotos?

-On heu comprat aquest mapa?

-On pugeu les fotos? Teniu una web? (Acte seguit envia un soldat a mirar la nostra web)

-Quina feina feu? (Em venien ganes de dir-li alguna bestiesa com que treballo per la CIA. Vam dir la veritat)

-Coneixeu algú a Bakú? (Em revisa l’agenda i fa veure que truca als telèfons que tinc anotats. Fet que considero una intromissió).

I algunes altres preguntes que ja ni recordo.

Ostres, no hem fet res de dolent, només visitar Armènia. Som turistes, no som espies. Però que no ho veuen que anem amb bicicleta? Per sort, el Fico, un soldat que parla anglès, ens fa de traductor i ell mateix fluixet ens diu que és el procediment, que tard o d’hora ens deixaran entrar. De fet, tenim el visat, pero l’última decisió la prenen en la frontera sempre. Quina burocràcia! Finalment, entrem a l’Azerbaidjan, amb un regust agredolç. No és la millor benvinguda que et pot donar un país.

P1400392

Cartells enormes d’Heydar Aliyev omplen el país

P1400473

Una de les primeres botigues a l’Azerbaidjan: vestits de núvia!

Els següents dies pedalem per carreteres trencacames que ens porten 300 metres amunt, 300 metres avall, tot seguint la vessant sud de la Serralada del Caucas. En alguns hàbits i formes de fer, els azerbaidjanesos ens recorden als turcs. La seva llengua que és molt similar al turc, el seu ritual amb el te, com vesteixen, la seva curiositat, la seva religió… Això si, condueixen molt pitjor. Tot s’hi val aquí. La línia continua és del tot invisible i les corbes no existeixen, en els seus ulls, és clar. Cada cop tenim mes ganes d’arribar a Bakú.

P1400374

Una partida de dòmino?

P1400380

Un, dos, tres, quatre.. Lades

Aprofitem que passem per Sheki per visitar la muralla i el palau Xan Sarayi del s. XVIII, i el caravanserrall, per fora. Es un destí turístic nacional. És dissabte i moltes famílies passegen pels confins de la muralla. A la mesquita, ballen, potser estan celebrant que el ramadà s’ha acabat. Nosaltres hi fem parada una estona però volem aprofitar el dia nuvolós per pedalar.

DCIM100GOPROGOPR0041.

El palau Xan Sarayi del s.XVIII, a Sheki

DCIM100GOPROGOPR0035.

Fent coure el pa

Un dels altres atractius abans d’arribar a la zona desèrtica, àrida i desolada que ens portarà a Baku és el bosc d’abans d’Ismayilli. És un bosc de conte, alguns petits restaurants amb quatre cadires i taules de plàstic s’hi han encabit. Ens deixem temptar i també hi reposem i hi dinem. S’hi està la mar de bé. No m’estranya que els de la capital vinguin aquí per escapar-se de la calor i trobar un bon refugi a l’ombra.

P1400447

Algun tram de pista de terra

P1400428

Dues motos lligades amb sidecar?!?!

P1400587

Parades de conserves

De mica en mica, la verdor es va convertint en colors propis del desert. Aquests dies els autòctons es queixen perquè diuen que no fa estiu però nosaltres estem encantats de poder pedalar amb 25 graus. Així arribem a Bakú, la capital que no té res a veure amb la resta del país.

P1400597

Mel i gelatina

P1400556

Una de les moltes forneres, a peu de carretera, lluïnt la seva dentadura daurada

És ostentosa, luxosa, neta, brillant… Ens fa pensar en Mònaco, però parlem d’una ciutat de més de 2 milions d’habitants. La recent prova de Fòrmula1 ha obert la ciutat al món. Un petit Dubai, com alguns l’anomenen, que ha sorgit i viu del petroli. Grans marques han obert sucursals aquí: des de Lamborghini fins a Channel. Els cotxes Lada de la resta del país han desaparegut i només es veuen grans cotxes.

P1400788

Mirador de Bakú

P1400748

Bakú de nit, amb les “Flame Towers” il·luminades de fons

Tot el que construeixen ha de ser enorme, gegantesc, el més gran mai vist. Van construir el pal de bandera més alt del mon, però uns mesos més tard, a Dushanbe n’alçaven un altre de més alt. Mala sort. El 2012 van construir tres gratacels, les Flame Towers, que són ara símbol contemporani de la ciutat i sens dubte una mostra de poder. En una no hi ha res per dins, tot és imatge per fora.

P1400820

El segon pal de bandera més alt del món

P1400806

Aquests ja els coneixeu

Els carrers són amplis, nets, ben cuidats, tot està impecable. Han oblidat, però, un detall massa important: els passos de vianants. Gairebé no n’hi ha. Cada cop que creuem un carrer sembla que estiguem practicant un esport de risc.

P1400776

Una de les Flame Towers en detall

Fem la reflexió. I que passarà ara que el preu del petroli ha baixat tant o quan comenci a escassejar? Com es podrà mantenir una ciutat d’aquesta magnitud? Potser d’aquí unes dècades, els viatgers veuran una altra Bakú, uns edificis vells i descuidats, uns parcs salvatges, locals tancats, cotxes d’una altra època, que en el seu moment devien costar fortunes, respiraran una ostentació que s’ha convertit en una trista decadència.

P1400702

Casc antic de Bakú

P1400856

Al costat del Mar Caspi

P1400861

Un dels grans projectes de l’Azerbaidjan

Des de Bakú, gestionem el nostre ferri per creuar el Mar Caspi, cap Aktau, al Kazakhstan. L’endemà no surt perquè és un dia molt ventós. Toca ser pacients, però estem de sort. Hi ha ferri el dia següent i surt al vespre, tenim temps suficient per pedalar els 70 kms que separen Baku del port internacional a Alat. Següent parada: el Kazakhstan!

DCIM100GOPROGOPR0144.

Ja en el Professor Gul

P1400869

De segur que ningú hi entra!

Anuncis