HOKKAIDO I: L’últim territori japonès

L’illa de Hokkaido, la més septentrional del Japó, és un altre món. Hokkaido ocupa el 20% del Japó i només un 5% viu aquí. Els ainu, la seva població indígena, van recuperant de mica en mica els seus drets per ser reconeguts com a tal, però poc en sabem nosaltres de la història. Aquesta illa és natura, on unes condicions extremes a l’hivern fan que pocs vulguin habitar-la. És l’últim territori japonès.

DCIM100GOPROGOPR0033.

Segon dia a Hokkaido, amb sol!

P1610901

Llacs i muntayes de postal

La nostra arribada a Hokkaido és triomfal, si hem de posar-hi un qualificatiu. A les 4:30 del matí en punt, ni un minut més ni un segon menys, desembarquem a Otaru. Ja és gairebé de dia i hi fa molt fred. El paisatge que veiem és força desmotivant, no és ben bé el que esperàvem: neu i unes pistes d’esquí que baixen fins al poble, a tocar del mar. Clar que nosaltres no hem vingut a esquiar, sinó a pedalar. Deixem passar unes hores i fem temps a la terminal del port per veure si la tonalitat de grisos canvia. Ja hem esperat massa i iniciem el nostre periple.

P1610696

Temperatura a Otaru i plovinejant, a mig matí

Baixem directament a Niseko per la nacional 5. Pujades, pluja, asfalt en mal estat, túnels foscos i tràfic ens donen una “càlida” benvinguda al desitjat Hokkaido. Això no és ni de bon tros l’illa que ens havíem imaginat. Xops com ànecs, mig tremolant, sense sensació als peus i amb neu a banda i banda de la carretera arribem al centre neuràlgic de la neu pols, a Niseko. Un amable “warmshower”, el Ryu, ens allotja un dia abans del previst. L’acollidora cabanya del Ryu, el “Lodge Okawa”, ens fa oblidar la jornada, un veritable dia de gossos.

P1610733

Lodge Okawa

P1610721

A dins, amb el Ryu

L’endemà s’aixeca un dia blau, un dia preciós. Crec que Hokkaido vol fer les paus amb nosaltres i li donem una segona oportunitat. El volcà Yotei-san (1.898m) es presenta amb tota la seva força, imponent i benèvol a la vegada. Els últims esquiadors de la temporada aprofiten per fer les darreres baixades en un dels llocs predilectes per esquiadors d’arreu del món. Nosaltres, en canvi, aprofitem l’escletxa de bon temps per pedalar.

P1610781

L’imponent Yotei-san (1.898m)

P1610739

Casetes a l’estil europeu, a Niseko

P1610836

Camps de conreu descoberts, sense neu

P1610845

Una altra perspectiva del Yotei-san

D’entrada, Hokkaido no és el Japó de les últimes setmanes. Hokkaido és diferent. La conducta més occidental de la gent, els conductors amb més pressa, més deixalles al voral i al bosc. Ja no és aquell Japó perfecte, mil·limetrat. Ens sembla com si haguéssim desembarcat al “Far North”. Els temples budistes i els santuaris xintoistes són escassos i les cases tradicionals japoneses ja no hi són; al seu lloc, s’aixequen unes cases a l’estil americà o m’atreviria a dir que amb un aire rus o escandinau, fins i tot.

P1610858

El llac Sikotu

P1610887

Óssos a la vista?!

Després d’uns dies pedalant per l’illa, anem entenent el tarannà de la gent. Aquí es passen 5 mesos coberts literalment de neu, amb temperatures negatives les 24 hores del dia. Els pagesos, que són una part important de la població, esperen sense treballar l’arribada del bon temps, cadascú matant l’aranya com pot. Alguns, sobrevivint amb petites feinetes. Altres, dedicant-se a anar als “pachinko and slot” (casinos), que a cada poble n’hi ha un. L’economia d’aquestes famílies divergeix molt de les de les altres illes del Japó.

P1610915

En el parc nacional Sikotu-Toya

P1610939

Ciclovies amb un aire de tardor

P1610950

Ui! Aquest sí que fa respecte…

Nosaltres anem fent camí entre llacs i muntanyes, que no són gaire altes però que surten com bolets. Encara estan nevades i quan tenim sort i el sol les il·lumina, són un autèntic espectacle per a la vista. Hem deixat enrere el trànsit del primer dia i ens movem per carreteres on molts cops l’únic que ens fa distreure de la nostra línia de pensament són guineus i cérvols. Algunes, espantadisses. Altres, en canvi, no s’immuten, com si nosaltres no els hi suposéssim cap tipus d’amenaça. És bonic veure com els animals no s’espanten, com ens observem, nosaltres, a ells i ells, a nosaltres.

P1610991

Una guineu molt curiosa

P1610966

Embassament glaçat

P1620062

Les últimes neus de la vall

Els llacs gelats ens fan sentir que estem en un indret molt fred, gèlid, amb dures condicions a l’hivern. Ara, però, és l’època de desglaç, de grans cabdals d’aigua i d’animals afamats que busquen com alimentar-se. Els pagesos comencen a veure la llum.

P1620064

Antic tren de camí a Akabira

P1620082

Figura budista a Ashibetsu

P1620139

Muntanyes nevades de Kamifurano

Fem parada a Akabira, un poblet que havia viscut de la mineria, a casa del Toshi. Ens vam conèixer fa uns mesos a Myanmar, pedalant. Tot i que llavors encara no sabíem cap on ens portarien les nostres pedalades, ens vam dir adéu amb un “see you in Hokkaido” (ens veiem a Hokkaido) i aquí estem, asseguts al menjador de casa seva, conversant sobre la vida, el Japó, els viatges… Un gran retrobament. El Toshi no ens vol deixar marxar sense portar-nos a provar el famós peix de Hokkaido. Anem a un restaurant de sushi, on el peix és fresquíssim. Una autèntica experiència per als sentits! Gamba, vieira, ous de gamba, ous de salmó, seitó, greix de tonyina, rajada, calamar, tot adobat amb te verd i gingebre. Gaudim com nens petits amb un gelat que no s’acaba mai.

34279960386_c694df766a_o-001

A casa del Toshi

33510741523_68c8f12495_o-001

Amb els pares del Toshi

33479116354_d832a62d36_o-001

Assaborint sushi

Des d’allà, iniciem una ruta circular que ens portarà a la península de Shiretoko, el punt més oriental de l’illa, i al Cap Soya, el punt més septentrional del Japó. A la segona ciutat més gran de Hokkaido, a Asahikawa, coneixem l’Atsushi. Passem una nit a casa seva. És de prop de Tokio i viu aquí per feina. La seva coneixença ens deixa del tot xocats. Ens obre la porta del seu apartament de bat a bat, ordenat, net i calent. Abans de res, ens convida a preparar el futon, el típic llit japonès, a una dutxa i a sortir a sopar. Fins aquí, forma tot part de la rutina de tenir convidats.

DCIM100GOPROGOPR0088.

Cap al poble de Kamifurano, un centre d’esquí de neu pols

P1620166

Més a prop de Kamifurano

P1620208

Vistes des d’Asahikawa, la segona ciutat més gran de Hokkaido

De camí al restaurant, mentre caminem, el seu moviment estrany amb els dits em fa veure que no està escrivint un missatge amb el mòbil, ho miro bé (sóc més alta, jugo amb avantatge, ho sento) i està matant “marcianitus”? o és un tamagotxi? Ai, déu meu! Ens acabem de conèixer i en comptes de conversar, aprofita el temps ell. Ho fa 3 vegades en la caminada que no dura més de 10 minuts.

P1610709

Peix fresc i econòmic en les peixateries de Hokkaido

Mengem sushi, no és tan fresc com el del Toshi, però ens encanta. Veig que és una persona amb un bon fons, amb ganes d’ajudar, però les maneres em descol·loquen. De fet, crec que encara estic desconcertada. M’he acabat d’empassar l’últim sashimi i encara amb mitja cervesa per beure, diu “heu acabat?”. No ben bé, però dic que sí. Insisteix en pagar els plats més cars i les begudes.

De tornada, per tal de no estar callats i perquè ell no jugui a “marcianitus”, que té 54 anys (ja té una edat!), va responent les meves preguntes curioses. Treballa per al govern gestionant els parcs naturals del Japó. Té dona i 2 fills universitaris que només veu 3 cops a l’any.

18176050_874261019378316_143869331_o-001

Amb l’Atsushi

Quedem a les 8h per esmorzar. Diu que ens vol preparar un esmorzar japonès. Posem el despertador a les 7h30. No volem fer ni un minut tard. Seria una catàstrofe en el seu món. A les 8h02 comencem a menjar. Ell ha d’anar a treballar a les 9h. Tinc un rellotge de paret davant meu i em fixo en el pas de les agulles, que van avançant entre les 8 i les 9. A les 8h18 hem acabat. Jo, entaforant-me el menjar a alta velocitat per acabar com ell. Ens ensenya a fer onigiris, boles d’arròs, entre les 8h20 i les 8h30. Tinc la tassa a 5cm del plat, l’aparta a 6cm. Això és massa! La perfecció que es crea mentalment és gairebé malaltissa.

P1610802

Més records del centre de Hokkaido

Hem desfet el futons però la nostra forma no és “correcte”, ho ordena tot a la seva manera. A les 8h45 ens diem adéu i marxo amb una sensació de desconcert. El meu cap em dóna voltes. Hem conegut el típic treballador perfecte japonès, que és passa una vida treballant, sinó mor abans d’un atac de cor, sense tenir ni amics ni família a prop, vivint dins un perfeccionisme i una puntualitat que rasquen l’obsessió. Uns trets que per mi disten de la felicitat, però potser aquest món ordenat, rutinari, sense la més mínima alteració li donen felicitat. Potser és el que se n’anomena el benestar dels països desenvolupats. És una bona persona, cooperativa, respectuosa i amb ganes de fer-nos sentir còmodes a casa seva. Això sí, no podem sortir del guió previst.

Des d’Asahikawa, fem via cap al punt més oriental de l’illa. Hokkaido va flirtejant amb nosaltres, amb petites dosis de bon temps. De mica en mica, ens va mostrant la seva cara més salvatge, natural, agresta. Estem a punt de caure-hi de 4 potes. Ens n’estem enamorant!

P1610876

Fred, i contents!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s