D’Erzurum a la frontera amb l’Iran: El “Far East” turc

Després d’un mes per Turquia, deixem aquest país enrere amb un sentiment d’enyorança. Els turcs ens han mimat i tractat com un d’ells. Ens han ajudat sempre que han pogut, ens han convidat infinitat de vegades a te, ens han respectat a la carretera, ens han fet sentir segurs, ens han ofert mostres immenses de generositat i hospitalitat… Creuar Turquia d’oest a est ha sigut definitivament un camí fàcil i agradable per nosaltres. Uns 2000 kms que s’han convertit en una experiència totalment recomanable per a qualsevol cicloviatger.

P1370264

Un petit poblet turc als peus del Mt. Ararat

P1370281

Ramat d’ovelles a prop de Dogubayazit

Ara toca pedalar els últims kilòmetres des d’Erzurum. El paisatge ens sorprèn gratament. Uns turons verds ens acompanyen a banda i banda de la carretera. El primer dia després d’un descans merescut a Erzurum ve amb algun ruixat i més caliu per part de la gent. És dia festiu a Turquia, el dia de la joventut, i els turcs s’escampen per la muntanya a fer pícnics. Una família ens convida a te, un botiguer ens prepara un cafè amb llet… Sabem que ho trobarem a faltar.

P1370201

Un paisatge encatifat de flors

P1370100

Els turcs i el pícnic

El compte enrere per deixar Turquia ha començat i el següent dia ens porta a superar el pas Saç Dagi, el més alt del viatge des que vam sortir de casa, a 2.210 metres. És un pas de muntanya però les seves pendents són suaus i de bon pedalar. Un camioner iranià, el Rahmat, que parla una mica d’anglès ens espera a dalt del pas i improvisa un pícnic per nosaltres. Veiem que els iranians no volen ser menys que els turcs. Ens ensenya les nostres primeres dues paraules en persa: “lavash” (pa) i “mamnon” (gràcies).

P1370179

Pujant suaument cap al pas Saç Dagi (2.210m)

DCIM100GOPROG0140055.

Pícnic amb el Rahmat, un camioner iranià

La baixada és igual d’escènica, la carretera va seguint el riu i anem passant pel costat de poblets. Estem definitivament al “Far East” de Turquia. Experimentem un canvi radical des d’Erzurum. Les famílies són molt més humils, les cases, tot i no faltar-hi l’antena parabòlica, són simples, els nens treballen al camps o fent de pastors. Van acumulant en piles els excrements de les vaques que faran servir com a combustible durant els mesos més freds de l’any. Són molt mes conservadors i es nota en com les dones van de tapades.

P1370167

“Combustible” vegetal

P1370158

Aprofitant la benvinguda del bon temps, neteja de catifes

Arribem a Agri, on l’Ezgi, una amiga que fa de controladora aèria ens espera. A través d’ella i dels seus amics estem durant un parell de dies en una “illa” occidentalitzada enmig d’Agri. Els seus cabells rossos i els seus talons sobresurten enmig de la població conservadora d’aquesta ciutat. A casa seva, no falta el bon vi, el bon menjar i algun que petit altre luxe de la cultura més europea, i, com és evident, les bones converses sense cap mena de filtre.

P1020048

Amb l’Ezgi, a la torre de control de l’aeroport d’Agri

Ens deixen el nostre temps per descansar, però també ens tenen entretinguts: ens preparen un sopar a l’aire lliure, una visita a la torre de control de l’aeroport d’Agri, etc. Són de parlar fàcil i ens expliquen una mica més sobre la religió musulmana i el ramadà, que comença aquest mes de juny.

DCIM100GOPROG0070031.

Sopar a l’aire lliure amb l’Ezgi, el Furkan i l’Isin

Queden uns 100 kilòmetres i poc per arribar a la frontera amb l’Iran. Un paisatge purament dramàtic ens obre els ulls. Hem anat remuntant el coll Ipek (2.025m) i de cop, quan ja queden pocs metres per començar a baixar, una muntanya immensa i nevada s’ha anat descobrint: El Mt. Ararat (5.137m). Ja l’esperàvem de feia dies i per fi ha aparegut, la muntanya més alta de Turquia.

P1370227

Coll Ipek

P1370249

Mt. Ararat (5.137m)

Acampem a prop de Dogubayazit. Estem advertits que és una zona “calenta” pels kurds i de fet, l’armada turca, amb tot el seu desplegament hi és present. Ens saluden des d’algun tanc i tot. La gent viu amb tota normalitat i no ens sentim amenaçats en cap moment.

P1370390

Mesquita en un petit poblet

P1370368

El pastor Rahim

P1370415

Alguns tancs a prop de Dogubayazit

L’endemà amb quatre pedalades més entrem a l’Iran. Passem pel costat d’una cua doble de camions de 7 kilòmetres que s’esperen fins a 5 dies per fer els tràmits duaners i poder passar. En el nostre cas, al tenir el visat al nostre passaport i tot en regla, és molt més ràpid: segell de sortida de Turquia i em vesteixo amb el mocador al cap, el vestit que m’ha de tapar fins a mitja cuixa i els pantalons llargs. Mare meva, no fa ni cinc minuts i estic suant, sense pedalar.

P1370424

Pedalant amb el Mt. Ararat com a teló de fons

P1370435

El Petit Ararat (3.896m)

P1370442

Cua de camions a la frontera per entrar a l’Iran

Entre Turquia i Iran hi ha un passadís molt estret, on passem amb les bicis amb homes a banda i banda que fan cua. Les autoritats iranianes ens porten cap a un despatx de disseny amb una noia que parla un anglès impecable. Entenem que Iran vol donar la benvinguda als turistes d’una forma amable i còmode i la veritat es que ho aconsegueixen. Ens ajuda fins i tot indicant-nos on i com hem de canviar diners. A l’Iran les targetes de crèdit no funcionen. Així amb menys d’una hora, ja estem pedalant per l’Iran i ja som milionaris. Hem canviat 100 euros i ens han donat 3.700.000 rials. El país promet…

P1370507

Primeres rectes per l’Iran

Anuncis

Un pensament sobre “D’Erzurum a la frontera amb l’Iran: El “Far East” turc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s