De la frontera amb Turquia a Tabriz: Iran, la República Islàmica de la generositat

La nostra ruta segueix des de l’Iran cap a Armènia. No es el camí més curt però creiem que pot ser el més escènic. Per tant, tres dies pedalant per l’Iran ens condueixen a la frontera amb Armènia. No obstant això, decidim aprofitar la nostra experiència a l’Iran i no marxar encara. Ens planifiquem una volta circular pel nord-oest de l’Iran d’uns 1000kms. Una ruta que ens porta a resseguir el riu Aras, continuant cap a Ahar, Ardabil, Tabriz i de nou cap a la frontera amb Armènia. Tenim ganes de conèixer una mica més com són els iranians, com viuen i, si és possible, desmentir algunes idees preconcebudes que tenim a la societat occidental.

mapa nord Iran

De seguida, veiem que tothom ens saluda, fan sonar el clàxon des dels cotxes i camions, traient el cap per la finestra desenes de vegades, tot cridant “How are you?” o “Welcome to Iran”. Ens n’adonem més endavant que són les tres úniques paraules que la majoria saben dir en anglès, però en fan un bon ús. És una allau constant de crits, salutacions, aturades en el camí…

P1370465

Primers edificis que veiem a l’Iran, a Maku

La primera nit acampem en un camp on pasturen les ovelles i potser pel cansament de totes les emocions, dormim plàcidament. És un lloc tranquil i a la nit no hi fa calor. L’única incomoditat es la meva “disfressa”, però m’hi hauré d’anar acostumant. Només a dins de la tenda em sento alliberada. Sé que no té res a veure, però durant aquests dies podré sentir una mica, només una mica, com viu i se sent una dona a l’Iran.

P1370532

“Sense comentaris”

En les següents jornades, infinitat de vegades ens conviden a te mentre pedalem i infinitat de vegades m’he sentit del tot invisible, amb ganes de dir “holaaaaa, estic aquí”. Clar que he respectat els seus costums i m’he “comportat”. D’altres vegades, però, hem conegut iranians que no tenen pèls a la llengua i odien “el senyor de la barba blanca amb turbant”, així és com el descriuen per tal de no pronunciar el seu nom públicament. Anhelen un canvi, desitgen la llibertat. Ens trobem en un país de doble cara, de doble moral.

P1370831

Paykan, un dels cotxes habituals a l’Iran

Els dies que resseguim el riu Aras ens endinsem en un barranc estret en alguns trams. Veiem alguna església catòlica que hi van construir els cristians armenis en el seu moment i poques construccions més, a part de les torres de control militar.

P1370572

Barranc del riu Aras

P1370583

Continuant pel barranc amb la prohibició de creuar a l’altra banda del riu

P1370592

Església armenia en territori iranià

Hi fa calor i parem un moment per menjar una mica de fruita en una petita ombra d’una paret d’una casa, construïda amb fang, com solen ser la majoria en aquesta zona. Al cap de pocs minuts ja tenim tota la família de la casa davant nostre, convidant-nos a entrar i a menjar a dins. No ho podem refusar. Passem una bona estona amb la seva agradable companyia fins que els pedals ens tornen a cridar.

DCIM100GOPROG0120133.

Família entranyable

Aquest dia pedalem una mica més. El vent per sort ha decidit canviar de direcció i ens empeny. Acampem en un parc a l’entrada del poble de Jolfa i resulta ser terreny de llops. Udolen sense parar durant una bona estona però sembla que no els interessem. Toca anar a dormir.

P1370642

Paisatges àrids

A Jolfa, l’endemà, abans de marxar, ens conviden en una gasolinera a esmorzar pa, formatge i te. Així amb el dipòsit ben ple, continuem per l’engorjat, ara una mica més ample però amb muntanyes ben espectaculars. Passem per Norduz, un poblet fronterer, on hi tornarem per entrar a Armènia al cap d’uns dies.

P1370663

Poblet a la riba del riu Aras

Hem anat perdent alçada i comença a fer cada cop més calor, i cada vegada més insuportable. El riu s’ha tornat més ample i d’un color blanquinós. Es veuen pobles abandonats a l’altra banda del riu. És la conflictiva i bonica zona del Nagorno-Karabakh.

P1370718

Època de mores

P1370779

Zona productora de mel

Deixem el riu per anar terra endins i un portet ens porta a Kaleybar. Un cop més, una família ens convida a casa seva a dinar. No sabem com agrair tanta generositat. Tot i insistir en què ens quedem a dormir, és d’hora i volem aprofitar el dia. Potser sí que ens haguéssim quedat si haguéssim sabut que ens esperava una bona pujada durant 20 kilòmetres.

P1370844

Mesquita en un poblet

La gent ens para, ens regala fruita, ens conviden a te, i continuen cridant “How are you?”, “Welcome to Iran”, “thank you, thank you”. El paisatge és de muntanya. Al cap d’una estona, però, entenem perquè és tan verd, un bon ruixat ens fa amagar a sota del que deu ser una parada de bus.

P1370980

La tempesta es prepara

Des d‘Ahar el paisatge canvia i es torna molt mes desèrtic, tot i tenir a la nostra dreta l’imponent volcà Sabalan (4.811m). Avancem direcció a Ardabil. Són dies de calor i amb vent de cara, mala combinació. Però les trobades ens ho fan tot més amè.

P1370860

Amb el volcà Sabalan (4.811m) al darrere

P1020291

Nenes sortint de l’escola

Una tarda mentre tornem a buscar un lloc tranquil per acampar l’Aikber ens arrossega fins a casa seva. Ens preparen menjar i abans que es pongui el sol, ens improvisa un “tour” turístic pels voltants, coneixem el poble de Mir Alilu i les coves d’Unar i degustem plegats uns bons kebabs. És una de les zones més famoses del país per menjar-hi carn de cabrit i de xai. De segur que recordarem aquelles contrades amb alegria i nostàlgia.

P1020228

El Ricard, l’Aikber, el seu germà i la seva neboda

Ja queda menys per arribar a Tabriz. Fem parada a Ardabil per visitar el famòs mausoleu. La carretera es més transitada però hi ha un bon voral. Iran té fama de tenir els conductors més bojos del planeta. Fan infraccions constantment, és cert, però a l’haver-hi gairebé sempre espai per al ciclista en les carreteres que agafem, no ens sentim insegurs. Si algun s’acosta massa es per demanar-nos d’on som. Després continuen el seu viatge cridant desenfrenadament: “Messi, Messi!!!”. El futbol no té fronteres. En aquest tram de ruta també trobem un parell d’alemanys que viatgen amb camió des del seu país, la Sonja i el seu marit. Intercanviem informació, conversa, bons moments i cadascú segueix el seu camí.

DCIM100GOPROGOPR0004.

Mausoleu del xeic Safi al-Din a Ardabil

P1370952

Millors vistes del volcà Sabalan

DCIM100GOPROG0010028.

La Sonja i el seu marit, que viatgen en camió

Arribem a Tabriz i truquem un ciclista professional que ens vam trobar uns dies enrere i que ens va convidar a casa seva, el Yashar. Ens ve a buscar de seguida a l’entrada de Tabriz i ens guia pels carrers d’aquesta ciutat de gairebé 4 milions d’habitants, fins arribar a casa seva. Ens tracta com un més de la família, ens ensenya la ciutat: el famós basar que és un dels més grans del món, ens porta en un carrer on es concentren les botigues més cares de la ciutat… Quan és de nit, en aquell carrer, només allà, les dones es poden treure el mocador del cap . Al ser famílies riques, la policia fa la vista grossa. Els diners no compren la felicitat, però si que aquí compren una mica de llibertat.

P1020298

Dinant a casa del Yashar

P1020384

“Khormâ” (dàtils) en el basar de Tabriz

DCIM100GOPROG0040093.

Visitant Tabriz amb el Yashar

El nostre pròxim destí és Isfahan, la ciutat més emblemàtica i visitada a l’Iran. Deixarem les bicis uns dies, descansarem i farem el turista sense pedalar. Això ho explicarem ben aviat en el nostre pròxim relat…

P1370668

Un dels molts “Saipa” que circulen per l’Iran

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s