De Berga a Menton: La France!

L’engranatge ha tornat a engegar; les nostres cames, a rodar; els nostres sentits, a experimentar. Les nostres ganes de veure món pedalant continuen vives com el primer dia i per això, aquí ens trobem, embarcats altre cop en una gran aventura, de camí cap a Orient.

P1000290

El nostre primer dia de ruta fins al poblet de Castellar de n’Hug va ser fàcil pel que fa al pedalar. Dir adéu a un i a l’altre ens va distreure. Gairebé ni vam notar que tornàvem a anar carregats ni que des de la Pobla de Lillet la pujada començava de veritat. Va ser de mica en mica quan ja ens vam quedar sols, revivint els moments viscuts del dia, que vam ser conscients que el nostre viatge ja era real. Dia 1 del nostre segon gran viatge, un dia d’emocions.

P1000059

Un rètol informatiu marcava ben clar, amb lletres vermelles i lluminoses, que el Coll de la Creueta, per on havíem de passar, estava tancat. Esperaríem que l’endemà poguéssim creuar. Vam passar una nit ventosa en un local del poble que el Salvador, l’alcalde, ens va obrir. L’endemà, després d’un bon cafè amb llet, ens va informar que ja estava obert. Amb precaució, es podia creuar cap a la Cerdanya.

DCIM100GOPROGOPR2276.

Ben contents, vam anar pujant, les vistes nevades eren esplèndides, el dia era blau i estàvem gaudint. La màquina llevaneus, que vèiem des de lluny, anava fent la seva feina. El vent semblava ser bondadós amb nosaltres. Així, xino-xano, vam arribar a dalt. Feia fred però aquell dia blanc quedaria gravat en la nostra memòria. Un cop més, la bellesa del Berguedà ens feia bategar el cor. Adéu Pedraforca, adéu Catalunya.

P1330553

Collada de Toses avall i a Bourgmadame, ja en territori francès, fèiem la primera parada a repostar, dinar ràpid i cap als paratges ben nevats del Coll de la Perxa. Fontpedrosa i l’entranyable família Proust ens esperava. Quin gran segon dia: muntanyes blanques en un taló de fons blau, remullada en els banys de St. Tomàs i fondue per rematar la feina. Gràcies amics!

IMG_6968

P1330604

P1000184

L’endemà, a part del vent, unes vistes immenses i nevades del Canigó serien les protagonistes, juntament amb una mica de pluja i vinyes per tot arreu. Estàvem en territori de bons vins, castells i tranquil·litat. Sens dubte, valia la pena deixar les grans carreteres per fer una mica de volta i pedalar en aquells entorns. França ens recordava que a Europa encara ens podem perdre pedalant. Només cal buscar aquelles carreteretes que no surten ni en els mapes i que no coincideixen mai en la via més directa. Començàvem així els nostres dies d’acampada lliure.

P1000103

DCIM100GOPROGOPR2305.

P1330581

P1330630

La següent regió que tant havíem sentit anomenar era la Camarga, una terra coneguda per l’arròs, les salines, les aus migratòries, el vi altre cop i, com ja començava a ser habitual, el vent. Vam pedalar desenes de quilòmetres per ciclovies. Quin plaer! Això és encara impensable a casa nostra. Estem a anys llum de França en aquest sentit. Vam gaudir amb les desenes de flamencs que s’agrupen en els aiguamolls de la Camarga, la gran majoria arraulits pel fred, amb el cap sota l’ala, i fent ús d’una sola pota per aguantar l’equilibri. Les llargues rectes que no s’acabaven mai no eren avorrides, ja que sabíem que s’acabarien aviat. Dit i fet, final de l’última recta i un ferri que no durava ni 2 minuts ens creuava el riu Roina.

P1000125

P1330660

P1000133

P1000170

Vam deixar el parc natural de la Camarga i vam arribar a Istres, on un amable Pascal ens rebia a casa seva i aprofitava per fer-nos una entrevista per una associació relacionada amb el món de la bicicleta. Una tarda-vespre farcida de bones converses i de maneres diferents de gaudir de la vida. El nostre primer “warmshower” d’aquest viatge havia sigut una grata experiència.

P1000159

P1000178

La regió de la Camarga donava pas al Verdon, amb les seves conegudes gorges. Tornava a valer la pena perdre’s, fer una mica més de volta i guanyar alçada, tot i ser hivern i fer fred, per aquelles carreteretes. Llocs on l’estiu no s’hi passa es convertien en paratges solitaris durant els mesos de fred. El llac de Ste. Croix ens donava la benvinguda. Vam resseguir les gorges i vam aventurar-nos a fer la ruta de les “crêtes” fins que la neu ens va fer recular. Tot i això, no ens penedíem de cap manera d’haver pujat i baixat, aquelles gorges eren espectaculars. Una xocolata calenta ens refeia del fred mentre aquella tarda planificàvem acabar d’arribar a Castellane, un poblet presidit per una ermita a sobre d’un cingle rocós, on antigament s’hi havia ubicat també el castell.

DCIM100GOPROGOPR2364.

P1000230

La nostra decisió va ser bona, ja que després d’una trucada vam localitzar el Claude, una persona amb una gran cor, respectuós i amigable. El dia era fred i la nit no ho seria pas menys. La casa del Claude era d’allò més calenta i la típica pasta amb nous de la zona que ens va preparar la seva mare de 84 anys va induir-nos a una nit plàcida amb un son profund. Després d’hores descansant, compartíem esmorzar altre cop amb el Claude i ens disposàvem a fer via. Era ben tard, però la xerrameca s’ho valia.

P1330758

P1000235

El dia acompanyava i vam continuar agafant carreteres terciàries, molt rural i encara amb neu en algun trosset. Vam anar avançant entre boscos i camps. Més endavant, les gorges del Llop, molt menys espectaculars que les del Verdon, ens van anar aproximant al mar.

DCIM100GOPROGOPR2392.

En aquell punt, vam veure que era possible arribar a Niça el mateix dia, ens quedaven 2 hores ben bones de llum i aprofitaríem el fet que per arribar al mar era evident que baixaríem més que pujaríem. Vam trucar a l’Axel i ens esperarien al passeig de davant del mar. L’Stéphane, l’Axel i la Leti eren 3 cicloturistes que havíem conegut al Perú, ens havíem creuat pel camí i des de llavors, havíem mantingut el contacte. Així, l’Stéphane ens donava la benvinguda a la costa d’Azur, a Niça, tot acompanyant-nos a casa de l’Axel i la Leti. Amb ells, aprofitaríem per recordar carreteres i pistes de Sud-Amèrica, anècdotes i experiències. També, gràcies a la Leti, a conèixer una mica més de Niça, la ciutat vella i el mirador de les colines del castell.

P1000270

P1000256

P1000303

P1000304

Després del nostre primer dia de descans, amb ganes resseguíem la costa de la Riviera francesa. Aquell matí, el pas de diferents cotxes de marques no del tot abundants ni freqüents, com Maserati, Bugatti o Ferrari, ens donava la pista que estàvem ben a prop d’un dels centres més grans d’ostentació de poder, el Principat de Mònaco. Vam pedalar pels carrers on transcorre la Fòrmula1, pel port contemplant els luxosos iots i no vam deixar de fer-nos la foto davant del Casino. Vam intentar passar-hi per davant tot pedalant, fent-nos els distrets, els primers policies no ens van veure però la segona parella van xiular frenèticament i ens van fer donar mitja volta. S’havia acabat la diversió, hora d’agafar la carretera i dirigir-nos cap a Menton, última ciutat francesa abans d’entrar a Itàlia.

P1000280

P1000308

P1330774

França ens havia deixat molt bon gust de boca. L’amabilitat dels francesos no havia fallat i la primera discussió efusiva i cridanera entre un conductor d’un llampant Ferrari vermell i un conductor d’una Vespa rosa, mentre conduïen pels revolts, ens feia adonar que estàvem a Itàlia. Benvenuti!

DCIM100GOPROGOPR2351.

DCIM100GOPROG0022466.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s