D’Uyuni al Salar de Surire: Per la “Ruta dels Salars”

Ens estirem al llit i plou i plou. Ja no estem en època de pluges intenses a l’altiplà però també a Bolívia el temps està canviat. Estem a Uyuni i demà ens espera el gran salar, el Salar de Uyuni. El coneixem de fa uns anys i tot i la seva bellesa, no en volem ni sentir a parlar del salar amb aigua. La sal s’ho menja tot, oxida, destrossa les bicicletes.

P1210811

Tot i així, un cop més, ens trobem a la riba d’aquest salar amb aigua. Què fem? Ens hi fiquem? Parem algun cotxe perquè ens carregui? Ens decidim, ens posem les xancletes i pedalem. Al principi, hi ha molta aigua. El dia és gris. No deixa, però, de tenir el seu encant. Ens anem acostant al centre del salar on hi ha la Isla Incahuasi. Cada cop menys aigua fins que els hexàgons que forma la sal es poden percebre cada cop millor. És una imatge ben especial. Arribem a l’illa on gaudim d’una excepcional multicolor posta de sol, entre cactus, i sopem al costat del Gabriel, un altre cicloviatger que també ha arribat avui a l’illa venint d’una altra direcció, i amb Doña Aurelia i Don Alfredo, un visionari, el primer poblador de l’illa a l’any 85.

P1210882 P1210847

L’endemà ja no queda rastre de grisor ni d’aigua, un cel blau ens fa disfrutar més del salar. El blanc pur de la sal ens captiva, denota que en aquesta banda no hi ha turisme, ni un cotxe, ni una ànima, només un californià amb una “fat bike”, sorpreses del viatge.

P1210870 P1210901

Arribem a Llica, a la punta nord del salar, i netegem bicicletes, roba i nosaltres, sense saber ben bé quina sorpresa ens espera el dia següent. Toca matinar. Tenim un dia llarg per davant i els dies ja es comencen a escurçar. Passem el matí per una pista on és difícil pedalar, arena, pedres, més sorra, fins arribar al migdia al terraplè que ens guiarà fins al nostre segon salar, el Salar de Coipasa, curiosament al costat de l’únic arbre que veurem en quilòmetres i quilòmetres.

P1210926

Ja hi som! Ja estem dins! És màgic, sí, aquesta és la paraula: màgic. Molt brillant. Preciós. Sense hexàgons. Amb petits cristalls rectangulars que amb el sol brillen com diamants. El sol ens dóna unes imatges molt curioses i boniques a la vegada, l’efecte mirall. Ens oblidem que també hi ha aigua.

P1210961 P1210983

Passem la nit a l’illa de Coipasa, en el salar, on podem dormir sota sostre i comprar uns panets fets en un forn de fang al costat de la sal. La bellesa de l’indret es desdibuixa degut a les deixalles que envolten el poblet, ni clavegueram ni cap sistema de recol·lecció de deixalles. Una pena, en un racó de Bolívia tan únic.

L’endemà un camí per l’illa i després vorejant el salar, entre camps de quinoa, ens portarà a Sabaya. Moment per tornar a fer neteja.

P1220002 P1220011

Des de Sabaya decidim entrar un cop més a Xile. Un trosset de món poc explotat i diuen que preciós. Ho volem pedalar. Una carretera asfaltada amb vistes al volcà Tata Sabaya ens deixa a Pisiga, a la frontera.

Des d’allà i amb escassa informació, encarem cap a Isluga. Serà el primer dels pobles on no hi viu gairebé ningú o ningú. Cases tancades i barrades. Amb cadenes als panys. Cortinetes passades. Plàstics protegint alguna porta. Llames i alpaques que s’han apoderat dels carrers. I una església blanca de l’època colonial hispànica. Ens crea una sensació ben estranya. No és por, no és alegria, és un sentiment de buidor que ens transporta cap a un passat inhòspit.

P1220048 m

Continuem fins a Enquelga on podem passar la nit a la casa del “guardaparques” Pedro, on compartim sostre amb tres biòlegs que estudien el gat andí. Estem en el Parc Nacional del Volcà Isluga i aquí les nits són gelades.

P1220046 P1220069

Des d’allà passem per altres poblets desocupats, del mateix estil. Els pocs habitants han deixat la vida austera de poble d’altiplà per anar a les comoditats de la ciutat. Ni rastre de vida humana. Pedalem i arribem al Salar de Surire, on fem parada a les termes de Polloquere, una joia pel nostre cos.

P1220094 P1220103 P1220106

Intuïm una altra nit freda i ens esforcem per arribar a la casa de l’Efrein, l’altre “guardaparques” del Salar de Surire. Aquests quilòmetres vorejant el salar són un autèntic regal: la rosada posta de sol, les muntanyes nevades que envolten el salar i la gran quantitat de fauna, vicunyes que amb el sol baix agafen un color ataronjat, suris espantadissos, flamencs en la llunyania… Fa fred, el sol s’amaga darrere de la muntanya, veiem una caseta, però no hi ha ningú, esperem que a darrere de la corba n’hi hagi una altra. I així és, un agradable Efrein ens mira des de darrere dels vidres. Ens obre les portes i ens mostra on dormir.

Tres salars ben diferents que ens han ofert uns dies més al paradís.

P1220115 P1220143

P1220119

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s